Entre muntanyes i serralades

Abans de tot, felicitar a l'equip tècnic i jugadors del F.C. Barcelona.

Certament, vist amb la perspectiva temporal que em donen aquests dos dies de marge, haig de reconèixer que l'assoliment d'aquests títols m'omple d'orgull com a aficionat i de satisfacció com a espectador del bon futbol.

A la final de Roma hi eren presents els dos millors equips d'Europa: l'equip que domina més registres del planeta, el Manchester United, i l'equip que millor domina el registre ofensiu - espectacle, el Barça. Possiblement era considerada pels entesos com la millor final possible per a la competició per excel·lència del vell continent.

El pronòstic era incert: moltes baixes blaugranes, exhibicions del United - fins al moment vigents campions -, etc. Ara bé, l'afició blaugrana s'aferrava, i amb raó, a la gran temporada dels de Guardiola i ho van demostrar amb el gran desplagament optimista que es va produir en direcció a la capital italiana. La gent sabia que la temporada no s'havia acabat, faltava el títol més preuat, faltava la Champions League.

Des del sofà de casa, mentre veia les imatges que ens arribaven de Roma, pensava en el possible transcurs del partit. Haig de confessar que era bastant pessimista. Malgrat tot, amb resignava a viure 5 hores d'espera amb aquella sensació, motiu pel qual vaig decidir anar a fer una petita excursió cap al cim del Nen Jesús de Praga.

A mesura que anava avançant pensava amb el camí cap a Roma: Wisla, Sporting, Shaktar, Basilea, Lió, Bayern i Chelsea. Tot eren visions que em produïen bones sensacions. Pensant, pensant, vaig arribar al peu de la pedra que impera majestuosament a dalt de la muntanya. Com el Barça, jo volia saber quin era el paisatge des del punt més alt. Però, per saber-ho havia d'escalar aquell últim obstacle molest però necessari per assolir l'objectiu del moment. De la mateixa manera que ho va fer l'equip del meu cor, vaig superar l'obstacle i vaig poder contemplar l'espectacle meravellós que hi esperava.

Envadalit amb el que veia vaig pensar: "Per fi l'esforç s'ha vist recompensat!", de la mateixa manera que després de la final vaig pensar que per una vegada el futbol havia estat just amb el futbol ofensiu - espectacle, és a dir, el futbol que fa disfrutar l'aficionat.

Tot i això, ja entrant en raó, em vaig fixar en les muntanyes que s'aixecaven a les meva esquena. Eren unes serralades impressionants - els Pre- Pirineus, els Pirineus -. Arran d'això, vaig establir un paral·lelisme amb el Barça; A aquest equip l'han precedit grans equips que han coronat molts cims seguint un ideari futbolístic particular - Ajax, Milán, Dream Team - fins arribar a esdevenir grans serralades.

De moment, el Pep team ha aixecat les primeres tres muntanyes, però encara falten cims abans no es produeixi la serralada. És per això que abans de comparar-lo amb altres equips històrics primer els hauríem de deixar fer història. El temps jutjarà si la filosofia del Pep Team és la millor per assolir cims, però en tot cas, com va dir Guardiola: "Cordint-se el cinturons i disfrutin del viatge" perquè una cim l'assoliràs o no, però el passeig i els records que es produeixen són els que més duren i aquest equip ens n'ha donat molts.

Parada de Pinto a la Copa a Mallorca

El 2 a 6 al Bernabéu

El gol d'Iniesta contra el Chelsea

Per tot això, Visca el Barça!

El Madrid, Muñiz Fernández i l'efecte gomina

Novament el Madrid desperta, però no l'equip de futbol, sinó l'equip de personatges influents a la capital que es senten humiliats davant l'allau de joc blaugrana.

Algunes de les accions que han portat a terme aquests individus són l'elaboració d'articles i blogs en els quals es posa en dubte la qualitat del Barça - no em facin riure -, s'afirma que existeix un fenomen anomenat "canguelo" - el que van sentir ells a Anfield suposo -, i que la Lliga està infectada pel "Villarato" - curiosament aquest home només l'he vist amb la camiseta del Madrid posada! -. Anem a pams.

En primer lloc indicar que si a un equip se li ha de posar en dubte la seva qualitat és al Madrid, un equip que ha tingut en menys de tres anys tres entrenadors - Capello, Schuster i Ramos - i que ha anat treient-se de sobre entrenadors que els han portat dos títols de Lliga. El motiu - el va mencionar el mateix Calderón - no és altre que el fet que el Madrid no oferia espectacle! Per primera vegada coincideixo amb un madridista! En definitiva, o tenen una enveja que no se l'acaben o és que tenen pot d'ofegar-se amb la salivera culé cada cop que juga el Barça - que l'emmagatzemin per si hi ha sequera! -.

En segon lloc hi trobem l'anomenat "canguelo". S'afirma des de la capital espanyola que l'aficionat culé està cagat de por perquè veu les orelles al llop. Sembla ser que aquest "canguelo" el mesuren amb un aparell anomenat "cagómetro" que t'han sols tenen ells - possiblement perquè l'han fet servir davant el Real Irún en Copa o davant el Liverpool a Anfield -.

Però tornat al tema, en aquest cas estic mig d'acord amb el madridisme, però matisant. És cert que el culé està molt preocupat, però ho està per assolir la perfecció futbolística en cada partit i guanyar tres competicions com són la Copa, la Lliga i la Champions. No els hem de culpar d'aquesta ignorància, i és que ells fa més de cinc anys que no poden lluitar per més d'una competició. Per això estan tant obsessionats amb la Lliga i se la fan tant seva.

Certament, ells en tenen més que els culés - tot i que en democràcia la cosa està més igualada (9 el Barça per 13 del Madrid - comptant des de l'any 1978). En aquests moments molts madridistes em dirien que a més tenen més Copes d'Europa, i és cert - totes elles aconseguides en etapa franquista on per accedir a Europa havies de quedar campió de Lliga -.

En fi, tot això ens porta a un fet que ha succeït fa poc: el partit de San Mamés. El Madrid és clarament ajudat per l'àrbitre més engominat, Muñiz Fernández, i guanya a l'Athletic de Bilbao per seguir així amb la "persecussió" al líder. Podríem dir l'"efecte gomina" va fer la seva funció al camp del bascos.

El cas és que quan hi ha una errada en favor del Barça les crítiques des de Madrid són bestials, mentre que si és el Madrid el beneficiat els madridistes es fan l'orni i els periodistes culés callen. I ben fet que fan!! Perquè és en aquests fets on es demostra la dimensió que té el Barça, que prefereix pensar en ser perfecte abans de treure a lluir ajudes arbitrals del rival per tapar pròpies carències.

Aquí teniu algun exemple del que dic, perquè més val una imatge que mil paraules: http://www.youtube.com/watch?v=v1ey1ANGSkU En definitiva, aquest dissabte espera el Màlaga amb Muñiz Fernández d'àrbitre - curiosament no està a la nevera com els àrbitres que han fallat en favor del Barça -.

És el moment de demostrar que ni amb l'engominat a favor seu i en contra nostra ens podran derrotar!! Visca el Barça!

Triomf = Superació de la mediatització

L'altre dia, mentre mirava la retransmissió de la final de la Copa del Rei per TV3, vaig adonar-me realment de la força del futbol.

Maig del 2008. El Real Madrid atropella el Barça (4-1) i apareix la moció de censura a Laporta. Tot semblava enfonsar-se. Aquell equip que dos anys abans havia meravellat al món futbolístic i que era venerat pels mitjans passava a ser un pacient en coma de difícil pronòstic.

Juny de 2008. Mentre el Barça deixa enrere la moció, Xavi i Iniesta desperten el joc de la selecció espanyola, una selecció que fins aquell moment estava en un coma que semblava permanent.

Estiu del 2008. Josep Guardiola agafa el timó de la nau blaugrana. Un servidor - i molts dels que ara s'estan penjant medalles - posava en dubte la decisió presa per la directiva. Els dubtes no eren infundats: Poca experiència al món de les banquetes - un any a Tercera -. Seria capaç de despertar en Pep l'àngel dorment? o bé acabaria deixant-se endur per aquell estat de pessimisme que envoltava l'equip?

Pretemporada. En Pep, en un acte de firmesa exposa el seu pensament: Les vaques sagrades les vol treure a pasturar (Ronaldinho, Deco i Samuel Eto'o). Molts pensaven que l'entrenador s'havia begut l'enteniment, que era massa passional, en definitiva, un error de principiant.

Amb el temps s'ha demostrat el gran encert de la decisió presa: de Deco no se'n sent a parlar i de Ronaldinho (el millor jugador que he vist mai) n'arriben notícies molt preocupants. Pel que fa a Eto'o, aquell gest de l'entrenador li va servir com a toc d'atenció. L'entrenador disposava de poques cartes, però sabent que el jugador anava de farol dient que podia marxar (cap club li ha ofert el contracte que té amb el Barça) en Pep va optar per jugar-se-la. Va encertar.

En tot cas, Pep Guardiola sabia que necessitava donar aquell cop sobre la taula i marcar unes jerarquies professionals dins l'equip: Tothom és més o menys important, però ningú és indispensable. Havia trobat la medicina per fer reviure el Barça!

Els jugadors de la casa veien com els jugadors mediàtics se'ls aplicava un codi que fins aquell moment només se l'autoaplicaven aquells jugadors que s'identificaven amb el Barça. En poques paraules, es va passar de l'autogestió oligarca a la democràcia dirigida per un entrenador que coneixia els resultats d'aquesta dinàmica proposada: el Dream Team (Un equip amb molts jugadors implicats i de la casa i uns estrangers adaptats a la institució).

Trobada la fòrmula només faltava veure l'efecte que aquesta tenia sobre el pacient.

Numància i Racing de Santander: Al pacient li puja la temperatura (1-0) i (1-1) i es comença a patir. Però, passades aquestes hores d'observació s'observa com el diagnòstic millora. Durant el procés de recuperació es pot veure com la democràcia permet que jugadors de la casa assumeixin responsabilitats, però sobretot, s'observen decisions de l'entrenador que els mitjans no comparteixen d'entrada però que llavors beneeixen un cop es donen els resultats.

Recuperat per complet, el pacient comença a recordar què és allò que el va portar a aquell estat: la pressió dels mitjans i un Real Madrid mediocre però orgullós que els va atropellar.

En Pep, culé i aficionat com qualsevol barcelonista li recorda al recuperat que ha de fer contenta a aquella gent que va patir amb l'accident i que ha estat vetllant per l'equip durant la seva recuperació: un 2 - 6 al mateix escenari de l'accident. Les coses tornaven al seu lloc.

Es guanyen la Lliga i la Copa, però, encara hi ha un compte pendent amb els mitjans. El jugador, com tota persona, no oblida les bufetades. Els mitjans, els encarregats de mediatitzar tot allò que volen, van ser els que van arrossegar als pilars claus (Ronaldinho i Deco) a pensar més en ells que no pas en l'equip, a enlluernar-los amb expectatives irreals.

Ara, la història es repeteix, el Barça està a un pas de fer història en un punt: guanyar les tres competicions (el triplet). Tot i que la gesta és considerable, només es tracte d'un fet puntual, d'una temporada extraordinària. Malgrat tot, els mitjans (que només pensen amb el titular) ja estan amb la seva gracieta de torn intentant batejar aquest equip, situant-lo a l'altura del Dream Team. De nou s'intenten posar expectatives molt altes que poden pesar.

Possiblement, aquesta pressió mediàtica és la que s'ocupa de reduir els cicles d'èxit dels clubs. Si és així, es confirmaria el tòpic que a la premsa ja li va bé que l'equip passi per etapes negres, i és que tot allò mig obscur dóna morbo.

Però, tornat al tema, ara és quan l'equip ha de demostrar a la premsa que la força del futbol és més potent que la pressió dels mitjans. Una manera de fer-ho és marcar-se objectius i intentar assolir-los, és a dir, ser ambiciosos.

En les celebracions del títol de lliga el jugadors es van marca l'objectiu de guanyar la Champions League. La premsa es va posar les mans el cap dient que podia ser la seva perdició. El cas és, però, que no tenen en compte que al capdavant d'aquest equip hi ha en Pep Guardiola, un entrenador que aquest cop se la torna a jugar a una carta, la carta d'una afició que passi el que passi el respectarà pel sol fet que és un culé conscient en tot moment de les necessitats del barcelonisme.

Pronòstic pel F.C. Barcelona - Manchester United: 4 a 2