L'altre dia, mentre mirava la retransmissió de la final de la Copa del Rei per TV3, vaig adonar-me realment de la força del futbol.
Maig del 2008. El Real Madrid atropella el Barça (4-1) i apareix la moció de censura a Laporta. Tot semblava enfonsar-se. Aquell equip que dos anys abans havia meravellat al món futbolístic i que era venerat pels mitjans passava a ser un pacient en coma de difícil pronòstic.
Juny de 2008. Mentre el Barça deixa enrere la moció, Xavi i Iniesta desperten el joc de la selecció espanyola, una selecció que fins aquell moment estava en un coma que semblava permanent.
Estiu del 2008. Josep Guardiola agafa el timó de la nau blaugrana. Un servidor - i molts dels que ara s'estan penjant medalles - posava en dubte la decisió presa per la directiva. Els dubtes no eren infundats: Poca experiència al món de les banquetes - un any a Tercera -. Seria capaç de despertar en Pep l'àngel dorment? o bé acabaria deixant-se endur per aquell estat de pessimisme que envoltava l'equip?
Pretemporada. En Pep, en un acte de firmesa exposa el seu pensament: Les vaques sagrades les vol treure a pasturar (Ronaldinho, Deco i Samuel Eto'o). Molts pensaven que l'entrenador s'havia begut l'enteniment, que era massa passional, en definitiva, un error de principiant.
Amb el temps s'ha demostrat el gran encert de la decisió presa: de Deco no se'n sent a parlar i de Ronaldinho (el millor jugador que he vist mai) n'arriben notícies molt preocupants. Pel que fa a Eto'o, aquell gest de l'entrenador li va servir com a toc d'atenció. L'entrenador disposava de poques cartes, però sabent que el jugador anava de farol dient que podia marxar (cap club li ha ofert el contracte que té amb el Barça) en Pep va optar per jugar-se-la. Va encertar.
En tot cas, Pep Guardiola sabia que necessitava donar aquell cop sobre la taula i marcar unes jerarquies professionals dins l'equip: Tothom és més o menys important, però ningú és indispensable. Havia trobat la medicina per fer reviure el Barça!
Els jugadors de la casa veien com els jugadors mediàtics se'ls aplicava un codi que fins aquell moment només se l'autoaplicaven aquells jugadors que s'identificaven amb el Barça. En poques paraules, es va passar de l'autogestió oligarca a la democràcia dirigida per un entrenador que coneixia els resultats d'aquesta dinàmica proposada: el Dream Team (Un equip amb molts jugadors implicats i de la casa i uns estrangers adaptats a la institució).
Trobada la fòrmula només faltava veure l'efecte que aquesta tenia sobre el pacient.
Numància i Racing de Santander: Al pacient li puja la temperatura (1-0) i (1-1) i es comença a patir. Però, passades aquestes hores d'observació s'observa com el diagnòstic millora. Durant el procés de recuperació es pot veure com la democràcia permet que jugadors de la casa assumeixin responsabilitats, però sobretot, s'observen decisions de l'entrenador que els mitjans no comparteixen d'entrada però que llavors beneeixen un cop es donen els resultats.
Recuperat per complet, el pacient comença a recordar què és allò que el va portar a aquell estat: la pressió dels mitjans i un Real Madrid mediocre però orgullós que els va atropellar.
En Pep, culé i aficionat com qualsevol barcelonista li recorda al recuperat que ha de fer contenta a aquella gent que va patir amb l'accident i que ha estat vetllant per l'equip durant la seva recuperació: un 2 - 6 al mateix escenari de l'accident. Les coses tornaven al seu lloc.
Es guanyen la Lliga i la Copa, però, encara hi ha un compte pendent amb els mitjans. El jugador, com tota persona, no oblida les bufetades. Els mitjans, els encarregats de mediatitzar tot allò que volen, van ser els que van arrossegar als pilars claus (Ronaldinho i Deco) a pensar més en ells que no pas en l'equip, a enlluernar-los amb expectatives irreals.
Ara, la història es repeteix, el Barça està a un pas de fer història en un punt: guanyar les tres competicions (el triplet). Tot i que la gesta és considerable, només es tracte d'un fet puntual, d'una temporada extraordinària. Malgrat tot, els mitjans (que només pensen amb el titular) ja estan amb la seva gracieta de torn intentant batejar aquest equip, situant-lo a l'altura del Dream Team. De nou s'intenten posar expectatives molt altes que poden pesar.
Possiblement, aquesta pressió mediàtica és la que s'ocupa de reduir els cicles d'èxit dels clubs. Si és així, es confirmaria el tòpic que a la premsa ja li va bé que l'equip passi per etapes negres, i és que tot allò mig obscur dóna morbo.
Però, tornat al tema, ara és quan l'equip ha de demostrar a la premsa que la força del futbol és més potent que la pressió dels mitjans. Una manera de fer-ho és marcar-se objectius i intentar assolir-los, és a dir, ser ambiciosos.
En les celebracions del títol de lliga el jugadors es van marca l'objectiu de guanyar la Champions League. La premsa es va posar les mans el cap dient que podia ser la seva perdició. El cas és, però, que no tenen en compte que al capdavant d'aquest equip hi ha en Pep Guardiola, un entrenador que aquest cop se la torna a jugar a una carta, la carta d'una afició que passi el que passi el respectarà pel sol fet que és un culé conscient en tot moment de les necessitats del barcelonisme.
Pronòstic pel F.C. Barcelona - Manchester United: 4 a 2
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada