El Barça és la referència madridista!

Temps era temps, quan la gent del Barça es mossegava els punys veient el madridisme celebrar títols de dubtosa legalitat. Certament, els barcelonistes adoptàvem una actitud victimista que ens tapava els nostres defectes i intentava minimitzar les victòries blanques.

Ara bé, aquests rols adoptats per les aficions ha anat canviant radicalment al llarg dels últims anys; si abans el Madrid guanyava títols era gràcies a la influència de Quico Franco ara el Barça els guanya gràcies al "cabdill" de torn: Villar - aficionat reconegut de l'Athletic -; També es diu que si el Barça ha guanyat sis títols és perquè ha jugat contra equips de poca entitat - el Madrid juga a les mateixes competicions que el Barça, oi? -; Ara, a finals d'any, "periodistes" i mitjans madrilenys - Tomás Roncero* sobretot - en un intent per amagar les gestes insuperables del Barça, es conformen en dir que si el Madrid ha fet millors estadístiques que el Barça durant el 2009. De fet, qui no es consola és perquè no vol...

Llástima que aquests personatges - devorats per l'enveja i el fanatisme -no assistissin a la classe de periodisme en què s'indica que les estadístiques no reflecteixen la realitat amb exactitud.

En tot cas, una realitat objectiva podria ser aquesta:

Any 2009
Barça (6 títols) - Madrid (0 títols)

Com que a això hi hem d'afegir el bon joc del Barça, les altres estadístiques per mi ja les poden guanyar totes!

P.D.: Per aquell que vulgui titllar aquest article d'opinió de fanàtic, ja li dic jo que ho és, i molt.

* Tomás Roncero: Conegut com a Tomás RONCERDO entre els barcelonistes, pel simple fet que no para de dir guarrades despectives i llençar fang sobre el barcelonisme.

Messi no és hereu, Messi és Messi

El Mundial de Sud-Àfrica s'apropa. Els mitjans de comunicació no ho poden evitar - ni volen - i comencen a treure històries sobre aquesta competició.

Ara bé, la falta d'atenció mediàtica en el futbol del passat provoca que les històries que es recorden no siguin del tot atractives per l'espectador. Per aquest motiu, els periodistes obten pel recurs més fàcil: la comparativa amb l'actualitat.

Certament, els mitjans sovint especifiquen que el futbol d'ara i el d'abans no es pot comparar, però, el "share" és el "share" i necessiten algun component mediàtic actual per centrar l'atenció del públic.

Un cas podria ser el de la comparativa entre Maradona i Messi; que si un és millor que l'altre, que si un jugava millor amb la selecció que amb el club, etc. En aquest cas, val a dir que la comparativa no pot ser més odiosa: són argentins, són el centre de l'equip on juguen, han realitzat jugades per emmarcar quasi idèntiques, etc.

Encetat el discurset, i malgrat que un servidor s'oposi a la comparativa despectiva entre dos aspectes allunyats en el temps i l'espai, jo també jugaré al "peridista esportiu".

Dades objectives:

Maradona: 1 Mundial juvenil, 1 Mundial absolut, 1 UEFA i 2 lligues italianes, 2 copes i 2 supercopes (en un període de 9 anys)

Messi: 1 Mundial juvenil, 2 Champions League, 1 Supercopa d'Europa, 3 lligues, 1 Copa i 3 supercopes (en un període de 4 anys)

És a dir, Maradona 9 títols de consideració en 9 anys (1 per any) i Messi 11 títols en 4 anys (uns 3 per any). Com deia les comparacions són odioses, i més si diem que maradona amb l'edat de Messi quasi no havia guanyat cap títol important. Molts diuen que Messi ha tingut la sort d'haver debutat al Barça, però també ha hagut d'aguantar la pressió del jugador referència. Altres diuen que Maradona feia d'un equip mediocre un equip guanyador i que ell sol va guanyar un Mundial absolut. A aquests últims els dic: vigili'n, que si Argentina guanya el Mundial, no serà per l'entrenador que tenen, sinó pels jugadors que marcaran la diferència - Messi, sens dubte -.

Molts opinen que Messi és millor jugador que Maradona. La veritat és que les dades els recolzen, però a aquest últim la veritat és que li falta guanyar el Mundial. Si ho fa, reconec que seré un dels que recolzaran la figura de Leo.

En fi, el temps dirà...

Argentina, campiona del Mundial 2010

Sóc català, el meu país és Catalunya i la meva selecció, la catalana.

Per desgràcia, no tenim la possibilitat de participar en un Mundial de futbol.

Malgrat tot, jugadors nascuts i crescuts aquí triomfen a nivell europeu i mundial en aquest esport que és el futbol. Noms com Xavier, Francesc, Gerard, Carles apareixen a la llista d'una selecció amb possibilitats en aquest pròxim Mundial.

Tot i així, això no és el mateix. Ens diuen que recolzem a Espanya perquè ells hi juguen, que ens la fem nostra, però no podem. No podem ni tampoc volem.

Als catalans amb sentiment, no se'ns pot demanar ser i recolzar una cosa que sentim. No per rebuig ni per rencor, sinó perquè els catalans ja en tenim de selecció! Una selecció que ja ens omple! Una selecció que respecte la nostra cultura, la nostra llengua... Una selecció que sentim!

UNA NACIÓ, UN ESTAT

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

SELECCIONS CATALANES JA!

Dit això, només em queda fer un petit comentari:

"Medios argentinos,

Entiendo vuestras ganas por ver a vuestra selección jugar como los ángeles, però no comparto està caza de brujas.

En un equipo nacional no juegan 11 jugadores en el campo. En un campo juegan 11 jugadores más los compañeros, los preparadores, las mujeres de todos estos, los familiares, los medios, los argentinos i los simpatizantes de la albiceleste. El secreto de los equipos es la química colectiva que existe entre estos factores, unos factores que se requieren unos de los otros:

Si Argentina gana, los medios publican i venden, los argentinos dedican delicias a los familiares y éstos se sienten orgullosos de su pariente jugador que querrà hacer más para corresponder a sus cercanos, y vuelta a empezar.

Por todo lo contado, sería bonito ver como los medios argentinos ejercen la autocrítica constructiva i valoren un poco más los aspectos positivos de su selección, la albiceleste. Seguro que con esto todos ganan."

Sergi Prat, Catalunya 12 - 10 - 2009

Si Argentina és capaç de fer-ho, campiona del món 2010.

P.D.: Ja sabeu que si una cosa sap fer bé Lionel Messi és respondre a la pressió positiva i créixer davant els reptes: Chelsea, Madrid, Sevilla, Manchester, etc.

Felicitats Madrid, t'ho has guanyat!

Primerament, felicitar Rio de Janeiro per haver aconseguit els Jocs de 2016.

Portem anys veient com la capital prefabricada de Castella s'ha estat maquillant esportivament amb un maquillatge caríssim que s'ha financiat amb diner públic - i no precisament del tot madrileny -.

Últimament, degut a les seleccions, he tingut temps d'observar altres aspectes del món del fútbol com per exemple l'estat dels camps de fútbol municipals d'equips de Primera Divisió - El Molinón -, Segona Divisió - cas de Montilivi -, etc. M'he fixat que molts d'aquests camps requereixen fortes inversions per part de les institucions - gespa amb mal estat, graderies i estructures esquerdades, etc -.

Reconeixent que Madrid té tot el dret a presentar-se com a possible seu olímpica, trobo que les inversions ja realitzades a la ciutat han estat excessives - ja tenien construïdes el 77 % de les infraestructures! -. Potser tenien la "corazonada" que s'endurien els Jocs.

Malauradament pels espanyols identificats amb el centralisme això no ha estat així. Com bé reflecteix el diari esportiu madrileny "As", els han trencat el cor. Doncs és el mínim que els podia passar, perquè a mi també em passa quan penso que s'ha preferit financiar un projecte perdedor i egocèntric enlloc de destinar ajuts a realitats més urgents i necessàries. Qüestió de prioritats.

Doncs bé, espero que d'una vegada per totes la gent s'adoni de la fam d'apropiació de drets i capital que té Madrid i de com el govern espanyol sempre cedeix als desitjos d'aquests.

En conclusió, feta la malifeta madrilenya, m'alegro de la derrota de Madrid. No diuen que se n'aprèn de les derrotes? A més, jo diria que els durarà poc aquest malestar, ja que la final de la Lliga de Campions es juga a la capital espanyola. Ara que, si el Barça la juga i la guanya...

Los madridistas son del Barça

Benvolguts lectors,

Ja han passat cinc jornades de Lliga, el Barça ha complert amb la seva feina - guanyar jugant bé de forma progressiva - i a la capital més fatxa i opressiva ja comencen a tremolar.

Durant aquest estiu s'ha estat criticant l'excessiva despesa en fitxages que ha realitzat l'equip blanc. Malgrat tot, aquests s'agafaven - i s'agafen - a la idea que el Madrid jugaria com els àngels - és a dir, com el Barça - i que ho guanyaria tot.

Amb la perspectiva que poden donar les cinc primeres jornades, alguns ja s'han atrevit a treure les seves pròpies conclusions. Aquest podria ser el cas dels periodistes de Madrid. Aquest grup d'individus s'han espavilat a dir que el Madrid no està al cent per cent i que el Barça si que ho està, i que per això es veu molt clar que l'equip blanc serà el millor. Pobres criatures.

Qui pot atrevir-se a dir que un equip està al 100 % i, encara pitjor, qui pot dir-ho amb només cinc o sis partits. Doncs, pel que es veu només ho diuen aquells sectors vinculats a l'equip madridista, un grup de gent que no vol veure la realitat que els envolta, una gent que sap que només han fitxat individualitats i que els fa ràbia saber que quan vinguin els equips que millor conjunten les individualitats a favor del col·lectiu - aquests són el Barça i algun equip anglès -saben que rebran un bany, perquè el futbol és un joc d'equip i, per desgràcia*, el Madrid no el té.

Una mostra que el Reial Madrid no té equip ens l'aporta la mateixa premsa madrilenya criticant el joc d'equip i lloant alguna de les individualitats - pobrets, fins i tot el Barça els guanyarà la cursa més individual, la de la Pilota d'Or -.

Tanta comparativa amb el Barça només pot tenir una bona explicació: volen ser com el Barça, tenir allò que té el Barça, volen ser el Barça, són del Barça!

* P.D.: Dic desgràcia perque jo disfruto veient jugar el meu equip contra altres equips. M'agrada elbon futbol, perquè per veure individualitats miro el tennis.

Jorge Valdano i la barcelonitis contra Catalunya

De nou els nervis i les pors traicionen als madridistes capitalistes.

Tot just acabar la temporada ja deien que el Barça no mereixia del tot el triplet, després s'afanyaren a dir que ells també el guanyarien, posteriorment el màxim mandatari blanc s'espavilava a tapar tota festa blaugrana a base de gastar-se calers en fitxatges i en comissions per les televisions més madrilenyes i centralistes que existeixen - Cuatro i la Sexta - per tal de minimitzar l'èxit blaugrana i amagar la pèssima temporada blanca.

A més, només començar la pretemporada, els mitjans esportius madrilenys ja començaven a crear estadístiques comparatives per tal de superar l'equip blaugrana amb alguna cosa. És a dir, fins i tot en aquesta etapa estival s'ha intentat que el nom "Barça" no es pronunciés. Però el destí és capritxós, i només han fet falta dos partits oficials - Supercopa d'Espanya - per posar les coses al seu lloc.

Certament, els Barça no ha set cap líder mediàtic durant l'estiu, però quan es tracte d'efecte mediàtic en sentit futbolístic no hi ha cap altre equip que l'iguali: Juga el millor futbol des de fa dècades, té el millor jugador del món - Messi -, té el millor "cervell" futbolístic del planeta - Xavi -, té un entrenador - Guardiola - i molts jugadors de la casa, i el que més ràbia fa a la parròquia blanca, té el millor jugador de nacionalitat espanyola - Iniseta -. De fet, Alfredo Relaño, del Diari As, ja ho deia en un dels seus articles: "En fin: el Madrid ha tenido el protagonismo durante el verano, en el periodo de los fichajes. Pero ahora que rueda el balón le va a costar más." de Alfredo Relaño (17/08/2009)

Ara bé, algún malpensat dirà que el senyor Relaño diu que el Madrid ho tindrà més difícil, però que de totes maneres el Madrid anirà per sobre. Doncs no. El mateix Relaño ja ho va dir en el seu moment: El Barça d'aquesta època és imparable ("Fue, simplemente, que el fútbol del Barça no tiene antídoto. Triplete, juego exquisito, cantera, Guardiola... La perfección. Pues sí, resulta que la perfección existe." Alfredo Relaño 28/05/2009)

Ara bé, si fins ara només havien obert la boca aquells madridistes "aficionats", ara que ha començat a rodar la pilota, el "director" general del Reial Madrid que va golejar al potentíssim Rosenborg, Jorge Valdano, ha hagut d'intervenir. Resumint, però no omitint res:

1.- "Aquí será difícil que algún jugador diga 'Viva el Real Madrid y viva la Comunidad de Madrid"

El senyor té raó, perquè cantar això sense guanyar res ja seria l'òstia!

2.- "Cuando el Barcelona fichó a Ibrahimovic sí eché en falta el discurso del obispo de Barcelona"

Però no era ell mateix el que deia que no es posava en aquests assumptes! Pensi senyor Valdano que existeixen les hemeroteques! Maleïda tecnologia, oi Jorge?

3.- "Pellegrini es el Wenger de España"

En primer lloc, fa gràcia definir el teu entrenador sota referència d'un altre entrenador que està en actiu. En segon lloc que jo sàpiga, Wenger crea jugador bons, no els compra bons i fets. I per últim, Wenger fa les alineacions i té un estil de joc mentre que Pellegrini té l'alineació "feta" i no sap a què jugar amb tanta estrella. Però potser fa com a Vila-real: Fotent fora les estrelles. Però que vigili, que si ho fa ell serà el següent en sortir.

4.- "Cada uno desde su visión intenta ocupar un lugar en el mundo. El Barcelona lo hace mirando desde Cataluña hacia adentro y el Real Madrid lo hace mirando desde España hacia fuera"

No ho sé, però si mirant-nos a nosaltres mateixos, jugant amb gent de la casa i defensant les arrels catalanes juguem bé i guanyem: Endavant Barça!

Ara bé, haig de reconèixer que Valdano en part té raó, perquè és cert que el Madrid mira d'Espanya en fora, perquè amb el panorama que hi ha a la Lliga i a Europa, o s'envà a jugar a Amèrica o ho té pelut, per no dir impossible, per guanyar algun títol. Com no sigui el de la Segona Divisió de la temporada 2010/2011...

Vinga, Sort i Salut!

Juguem al "Set i mig"?

Aquest diumenge comença la temporada oficial pel F. C. Barcelona amb el partit d'anada de la Supercopa contra l'Athletic de Bilbao. De fet, aquest luxe de poder veure competir oficialment l'equip unes tres setmanes abans ens ho permet el fet que som els vigents campions de totes les competicions oficials.

Altres equips, el Real Madrid entre ells, tindran temps de descansar i mirar el bon futbol per la televisió - amb una mica de sort n'aprenen i tot! -. Ara bé, conyes apart, crec que tot aficionat al bon futbol coincidirà amb un servidor que si un equip s'ha de mirar a aquestes altures, aquest és el Barça.

Ara bé, tinc un dubte: quan s'hagin guanyat les tres competicions - Supercopa d'Espanya, d'Europa i Mundial de Clubs - com haurem d'anomenar la gesta? Hexaplet? Sextaplet? (descartat, per similituds amb el nom de la cadena més madridista que conec a part de Cuatro, Telemadrid i Intereconomia).

Expresso aquest dubte perquè tard o d'hora els diaris hauran de oferir titulars fent-hi referència. Tot i així, ara que hi penso, potser el dubte no és tal, perquè guanyant la Copa Catalunya farem l'heptaplet, més el Gamper, un "Set i mig!".

Quines ganes tinc que siguem Gener, un mes en què s'hauran disputat la majoria dels trofeus i des d'on es veurà amb claredat que, tot i la inestabilitat que provocarà el fenomen de les eleccions, aquest Barça continuarà defensant el bon futbol guanyador.

I els de Madrid que no es preocupin, perquè aquest any veuran nevar i fort, perquè ja us dic jo que:

1.- "pelotazos" de Florentino

+

2.- les "pilotes" que va exhibint Cristiano per la nit discotequera (Quin crack!)

+

3.- el mal de ventre que li vindrà a l'aficionat blanc veient el Barça guanyar dos cops a "Chamartín" (Lliga i final de la Champions)

=

Plors i excracions blanques que generaran una tempesta de neu prou bonica des dels ulls del culer ;)

Salut i Bona sort!

A Madrid encara no han canviat el calendari

A pocs dies de començar la pretemporada 2009/2010, el Barça manté la incògnita de les incorporacions per aquest any futbolístic que s'aproxima. Els de la capital que tenen molta fam de títols - no n'han guanyat cap - fan de tot una competició, en aquest cas de fitxatges. El problema és que fins i tot aquesta competició la manipulen: si el Barça no fitxa és perquè no té calers, i quan fitxa diuen que ho fa pagant massa, etc. En fi, paraules estúpides que surten de periodistes i mitjans en vies de desenvolupament mental que els dol que no visquem als anys 60, uns anys en què tenien - més que ara - els favors dels comitès i les federacions internacionals.

Entenc l'afany que tenen cadenes com la Sexta i Cuatro a l'hora de defensar qualsevol gest de l''equip blanc, ja que a l'entendre d'ells és la institució més representativa de l'esport espanyol. A més, també entenc que siguin partidaris de l'equip blanc sabent que un dels "grossos" de la Sexta Deportes ara mateix ja treballa per Florentino.

El que no entenc és aquest despreci cap a l'entitat blaugrana. Tanta ràbia fa que hagi guanyat tres títols, tanta és la necessitat de tapar aquest èxit esportiu que es tolerin les morterades pagades per un imperialista que no ha sabut mai què és no arribar a final de mes, tanta ràbia fa que es dediquin més minuts a retransmetre presentacions de jugadors que a èxits i celebacions esportives, tanta és la ràbia que són capaços de criticar un fitxatge per car quan ells n'han fet de més escandalosos, etc.

Ara bé, haig d'admetre que aquesta ràbia que tenen jo també la tinc, i és que em posa rabiós veure com l'aficionat del Barça es deixa manipular i guiar per les "notícies" que difonen aquests "mitjans". Hem d'entendre que vivim en una societat de la informació, una societat en que els mitjans de masses manipulen la opinió pública. Això fins i tot ho saben aquestes mòmies de Madrid que els utilitzen per establir competicions d'estiu estúpides per amagar fracassos esportius oficials. És per això que considero que el bon aficionat ha d'entendre que la informació no és sempre fiable i menys si ve de lloc com la capital més fatxa del món, la capital espanyola.

No sóc ningú per dir què s'ha de fer, però si per recomenar que la gent noés deixi manipular tant fàcilment i sigui més objectiva en aquests temes. A més, heu de pensar que els bons aficionats sempre estant neguitosos, però no pel que diu la premsa, sinó perquè tenen ganes de veure el seu equip donar espectacle al camp i fer callar aquelles veus incultes i que no han entés que el futbol és evolució. Aquells que no ho vulguin entendre que es posin vídeos de fa cinquanta anys, un vídeos que al ser en blanc i negre els fa pensar que veuen vídeos d'ara, ja que la samarreta continua sense color, la institució continua sent un mitjà per blanquejar capital - "pelotazos", especulacions, etc. - i també continua sent un lloc on reunir-se les persones que envegen l'esperit evolutiu i triomfador dels catalans. Mireu si ens envegen que fins i tot la Comunitat de Madrid intenta adjudicar-se l'èxit d'esportistes catalans: Pau Gasol, Gemma Mengual, Dani Pedrosa,... No continuo perquè la llista és llarga i no fós cas que cometés l'error espanyol: el de viure en el passat sense pensar en el present.

Bé, me'n vaig a veure un DVD que tinc de bon futbol, i és que mentre no pots veure competicions oficials, el que més proper al temps hi ha és el futbol d'aquesta passada temporada. No sé què triar: la final de la Copa, la final de la Champions League,... Ja ho sé, miraré el 2 a 6 tot escoltant la retransmissió d'algun mitjà madrileny ja que així podré millorar l'idioma estranger que aquests utilitzen.

Mercato, inflació i Florentino al timó 2: Naufragi 2?

Engego la televisió i observo la notícia madridista del dia: 94 milions d'euros per Cristiano Ronaldo. Si haig de ser sincer, la notícia m'ha sobtat molt menys que la de l'altre fitxatge, el de Kaká. Guardonats amb els premis més importants a nivell individual, Cristiano Ronaldo i Kaká són bons jugadors que rellançaran al Real Madrid al primer pla mediàtic. Florentino ha invertit en el moment160 milions d'euros en concepte de traspàs per dos jugadors. No entraré ni tinc perquè entrar a valorar si és òptima aquesta inversió, però si que m'agradaria expressar algunes especulacions al respecte.

El president madridista ja va advertir que es gastaria una milionada de diners aquesta temporada per fer la feina que hauria fet en tres anys. Certament la inversió ha estat considerable, tant que altres presidents com Joan Laporta l'han acusat d'inflecionar el mercat.

En aquest sentit, m'haig de treure el barret davant Florentino Peréz. El club blanc necessitava fer una bogeria per fer oblidar el Tricampionat blaugrana i desviar els focus mediàtics de Can Barça. Aquest home, a més, sabia que el fitxatge de Kaká li permetia realitzar una bogeria econòmica per tres motius: Era la promesa del seu rival Ramón Calderón, es tractava d'un bon jugador amb l'estimació del públic madridista i s'havia de fer oblidar la temporada nefasta dels blancs.

Hom podria pensar que aquest fitxatge es remetia a aquests motius, però resulta que n'hi ha més. El president blanc ja tenia previst fitxar a Cristiano Ronaldo abans que a Kaká, tot i que va intentar negociar una reducció del cost del traspàs. Mentre, s'estava cuinant el passi de Kaká que al final va prosperar abans. Resumint, en pocs dies ha arribat a tancar els dos fitxatges per quantitats desorbitades i semblaria que ha de continuar. Doncs ja dic jo que durarà poc, per ser més exactes, durarà fins després del tercer fitxatge de campaneta - probablement David Villa -.

Molts direu que com he pogut arribar a aquesta conclusió. Bé, us ho explico. Florentino ha inflacionat el mercat, és cert. Però tot això ho ha fet amb l'objectiu que cap altre club rival - per exemple el Barça - pugui fer fitxatges de gran calibre. El fet que s'hagin pagat aquestes quantitats fa que possibles jugadors fitxables aquest estiu com Ribéry, Ibrahimovic i Fernando Torres se'ls col·loqui un preu similar al què ha pagat Florentino. Com és lògic, els clubs que no tenen urgències no faran aquestes operacions i això és precisament el que Florentino busca: No els tinc jo, però tampoc se n'aniran a l'etern rival i flamant campió de Lliga, Copa i Champions, perquè els altres clubs no vendran a un preu raonable.

En poques paraules, podríem dir que el que ha fet Florentino és minimitzar el traspàs de cracks en aquest mercat, podent dir que ell ha estat l'únic en realitzar aquestes operacions. Una opció tant odiosa com respectable. Ara bé, fetes les megainversions, a Florentino li tocarà reforçar la línia defensiva, la pitjor de l'equip. Ja es pot preveure que tindrà problemes: Hi ha pocs defenses contrastats i els pocs que hi hagi els haurà de pagar a preu d'or - els clubs saben que és la línia més coixa del Madrid. Els únics que se'n salven són Ramos i Pepe. Calculo que per tres jugadors haurà d'invertir un mínim de 70 milions d'euros (23 milions per cap) i més venint dels antecedents Walter Samuel, Woodgate i el mateix Pepe. No nego que puguin fer aquests fitxatges, però a la possible inversió de 230 milions encara li falten per sumar els 40 - 50 milions pel tercer fitxage galàctic espanyol i els 25 - 30 pel migcampista organitzatiu. Sumant-ho amb surt un pressupost d'uns 300 milions (Sis jugadors), precisament la xifra enunciada pel mateix Florentino.

Dit tot això, que el Barcelonista no s'acolloni davant tant de nom. Cert que són jugadors molt bons, però qui és millor Xavi o Xabi Alonso/Cesc Fàbregas?, Touré o Diarra?, Puyol o Ramos?, Piqué o Pepe?, Iniesta o Kaká?, Messi o Cristiano Ronaldo?, Henry o Raúl?, Daniel Alves o Marcelo? i en el cas que arribi Villa, qui és millor Ibrahimovic/Eto'o o Villa?

Si sou fanàtics dels dos clubs potser no serà massa encertada la vostra elecció, però objectivament, els jugadors blaugranes - quina grata coincidència - han demostrat la seva vàlua guanyant totes les competicions mentre que dels jugadors del Madrid, només un dels fitxatges ha guanyat títols, Cristiano Ronaldo, la gran esperança blanca. Però, ara que ho recordo, aquest no va perdre la final de la Champions davant el Barça a Roma?

Ja tinc ganes que comenci la temporada 2009/2010, sobretot per veure si aquest equip que és el Barça, que ja té un estil campió molt definit es torna a menjar els rival. Els mitjans espanyols diuen que el Barça tremola? Ja us dic que qui tremola és Florentino pensant què pot passar si el projecte fracassa al primer any i no pot invertir més calers durant els pròxims dos anys (ara, que això últim no importa perquè requalificaran el terreny de la casa d'en Saviola o d'en Faubert i en faran un altre "pelotazo"!)

Entre muntanyes i serralades

Abans de tot, felicitar a l'equip tècnic i jugadors del F.C. Barcelona.

Certament, vist amb la perspectiva temporal que em donen aquests dos dies de marge, haig de reconèixer que l'assoliment d'aquests títols m'omple d'orgull com a aficionat i de satisfacció com a espectador del bon futbol.

A la final de Roma hi eren presents els dos millors equips d'Europa: l'equip que domina més registres del planeta, el Manchester United, i l'equip que millor domina el registre ofensiu - espectacle, el Barça. Possiblement era considerada pels entesos com la millor final possible per a la competició per excel·lència del vell continent.

El pronòstic era incert: moltes baixes blaugranes, exhibicions del United - fins al moment vigents campions -, etc. Ara bé, l'afició blaugrana s'aferrava, i amb raó, a la gran temporada dels de Guardiola i ho van demostrar amb el gran desplagament optimista que es va produir en direcció a la capital italiana. La gent sabia que la temporada no s'havia acabat, faltava el títol més preuat, faltava la Champions League.

Des del sofà de casa, mentre veia les imatges que ens arribaven de Roma, pensava en el possible transcurs del partit. Haig de confessar que era bastant pessimista. Malgrat tot, amb resignava a viure 5 hores d'espera amb aquella sensació, motiu pel qual vaig decidir anar a fer una petita excursió cap al cim del Nen Jesús de Praga.

A mesura que anava avançant pensava amb el camí cap a Roma: Wisla, Sporting, Shaktar, Basilea, Lió, Bayern i Chelsea. Tot eren visions que em produïen bones sensacions. Pensant, pensant, vaig arribar al peu de la pedra que impera majestuosament a dalt de la muntanya. Com el Barça, jo volia saber quin era el paisatge des del punt més alt. Però, per saber-ho havia d'escalar aquell últim obstacle molest però necessari per assolir l'objectiu del moment. De la mateixa manera que ho va fer l'equip del meu cor, vaig superar l'obstacle i vaig poder contemplar l'espectacle meravellós que hi esperava.

Envadalit amb el que veia vaig pensar: "Per fi l'esforç s'ha vist recompensat!", de la mateixa manera que després de la final vaig pensar que per una vegada el futbol havia estat just amb el futbol ofensiu - espectacle, és a dir, el futbol que fa disfrutar l'aficionat.

Tot i això, ja entrant en raó, em vaig fixar en les muntanyes que s'aixecaven a les meva esquena. Eren unes serralades impressionants - els Pre- Pirineus, els Pirineus -. Arran d'això, vaig establir un paral·lelisme amb el Barça; A aquest equip l'han precedit grans equips que han coronat molts cims seguint un ideari futbolístic particular - Ajax, Milán, Dream Team - fins arribar a esdevenir grans serralades.

De moment, el Pep team ha aixecat les primeres tres muntanyes, però encara falten cims abans no es produeixi la serralada. És per això que abans de comparar-lo amb altres equips històrics primer els hauríem de deixar fer història. El temps jutjarà si la filosofia del Pep Team és la millor per assolir cims, però en tot cas, com va dir Guardiola: "Cordint-se el cinturons i disfrutin del viatge" perquè una cim l'assoliràs o no, però el passeig i els records que es produeixen són els que més duren i aquest equip ens n'ha donat molts.

Parada de Pinto a la Copa a Mallorca

El 2 a 6 al Bernabéu

El gol d'Iniesta contra el Chelsea

Per tot això, Visca el Barça!

El Madrid, Muñiz Fernández i l'efecte gomina

Novament el Madrid desperta, però no l'equip de futbol, sinó l'equip de personatges influents a la capital que es senten humiliats davant l'allau de joc blaugrana.

Algunes de les accions que han portat a terme aquests individus són l'elaboració d'articles i blogs en els quals es posa en dubte la qualitat del Barça - no em facin riure -, s'afirma que existeix un fenomen anomenat "canguelo" - el que van sentir ells a Anfield suposo -, i que la Lliga està infectada pel "Villarato" - curiosament aquest home només l'he vist amb la camiseta del Madrid posada! -. Anem a pams.

En primer lloc indicar que si a un equip se li ha de posar en dubte la seva qualitat és al Madrid, un equip que ha tingut en menys de tres anys tres entrenadors - Capello, Schuster i Ramos - i que ha anat treient-se de sobre entrenadors que els han portat dos títols de Lliga. El motiu - el va mencionar el mateix Calderón - no és altre que el fet que el Madrid no oferia espectacle! Per primera vegada coincideixo amb un madridista! En definitiva, o tenen una enveja que no se l'acaben o és que tenen pot d'ofegar-se amb la salivera culé cada cop que juga el Barça - que l'emmagatzemin per si hi ha sequera! -.

En segon lloc hi trobem l'anomenat "canguelo". S'afirma des de la capital espanyola que l'aficionat culé està cagat de por perquè veu les orelles al llop. Sembla ser que aquest "canguelo" el mesuren amb un aparell anomenat "cagómetro" que t'han sols tenen ells - possiblement perquè l'han fet servir davant el Real Irún en Copa o davant el Liverpool a Anfield -.

Però tornat al tema, en aquest cas estic mig d'acord amb el madridisme, però matisant. És cert que el culé està molt preocupat, però ho està per assolir la perfecció futbolística en cada partit i guanyar tres competicions com són la Copa, la Lliga i la Champions. No els hem de culpar d'aquesta ignorància, i és que ells fa més de cinc anys que no poden lluitar per més d'una competició. Per això estan tant obsessionats amb la Lliga i se la fan tant seva.

Certament, ells en tenen més que els culés - tot i que en democràcia la cosa està més igualada (9 el Barça per 13 del Madrid - comptant des de l'any 1978). En aquests moments molts madridistes em dirien que a més tenen més Copes d'Europa, i és cert - totes elles aconseguides en etapa franquista on per accedir a Europa havies de quedar campió de Lliga -.

En fi, tot això ens porta a un fet que ha succeït fa poc: el partit de San Mamés. El Madrid és clarament ajudat per l'àrbitre més engominat, Muñiz Fernández, i guanya a l'Athletic de Bilbao per seguir així amb la "persecussió" al líder. Podríem dir l'"efecte gomina" va fer la seva funció al camp del bascos.

El cas és que quan hi ha una errada en favor del Barça les crítiques des de Madrid són bestials, mentre que si és el Madrid el beneficiat els madridistes es fan l'orni i els periodistes culés callen. I ben fet que fan!! Perquè és en aquests fets on es demostra la dimensió que té el Barça, que prefereix pensar en ser perfecte abans de treure a lluir ajudes arbitrals del rival per tapar pròpies carències.

Aquí teniu algun exemple del que dic, perquè més val una imatge que mil paraules: http://www.youtube.com/watch?v=v1ey1ANGSkU En definitiva, aquest dissabte espera el Màlaga amb Muñiz Fernández d'àrbitre - curiosament no està a la nevera com els àrbitres que han fallat en favor del Barça -.

És el moment de demostrar que ni amb l'engominat a favor seu i en contra nostra ens podran derrotar!! Visca el Barça!

Triomf = Superació de la mediatització

L'altre dia, mentre mirava la retransmissió de la final de la Copa del Rei per TV3, vaig adonar-me realment de la força del futbol.

Maig del 2008. El Real Madrid atropella el Barça (4-1) i apareix la moció de censura a Laporta. Tot semblava enfonsar-se. Aquell equip que dos anys abans havia meravellat al món futbolístic i que era venerat pels mitjans passava a ser un pacient en coma de difícil pronòstic.

Juny de 2008. Mentre el Barça deixa enrere la moció, Xavi i Iniesta desperten el joc de la selecció espanyola, una selecció que fins aquell moment estava en un coma que semblava permanent.

Estiu del 2008. Josep Guardiola agafa el timó de la nau blaugrana. Un servidor - i molts dels que ara s'estan penjant medalles - posava en dubte la decisió presa per la directiva. Els dubtes no eren infundats: Poca experiència al món de les banquetes - un any a Tercera -. Seria capaç de despertar en Pep l'àngel dorment? o bé acabaria deixant-se endur per aquell estat de pessimisme que envoltava l'equip?

Pretemporada. En Pep, en un acte de firmesa exposa el seu pensament: Les vaques sagrades les vol treure a pasturar (Ronaldinho, Deco i Samuel Eto'o). Molts pensaven que l'entrenador s'havia begut l'enteniment, que era massa passional, en definitiva, un error de principiant.

Amb el temps s'ha demostrat el gran encert de la decisió presa: de Deco no se'n sent a parlar i de Ronaldinho (el millor jugador que he vist mai) n'arriben notícies molt preocupants. Pel que fa a Eto'o, aquell gest de l'entrenador li va servir com a toc d'atenció. L'entrenador disposava de poques cartes, però sabent que el jugador anava de farol dient que podia marxar (cap club li ha ofert el contracte que té amb el Barça) en Pep va optar per jugar-se-la. Va encertar.

En tot cas, Pep Guardiola sabia que necessitava donar aquell cop sobre la taula i marcar unes jerarquies professionals dins l'equip: Tothom és més o menys important, però ningú és indispensable. Havia trobat la medicina per fer reviure el Barça!

Els jugadors de la casa veien com els jugadors mediàtics se'ls aplicava un codi que fins aquell moment només se l'autoaplicaven aquells jugadors que s'identificaven amb el Barça. En poques paraules, es va passar de l'autogestió oligarca a la democràcia dirigida per un entrenador que coneixia els resultats d'aquesta dinàmica proposada: el Dream Team (Un equip amb molts jugadors implicats i de la casa i uns estrangers adaptats a la institució).

Trobada la fòrmula només faltava veure l'efecte que aquesta tenia sobre el pacient.

Numància i Racing de Santander: Al pacient li puja la temperatura (1-0) i (1-1) i es comença a patir. Però, passades aquestes hores d'observació s'observa com el diagnòstic millora. Durant el procés de recuperació es pot veure com la democràcia permet que jugadors de la casa assumeixin responsabilitats, però sobretot, s'observen decisions de l'entrenador que els mitjans no comparteixen d'entrada però que llavors beneeixen un cop es donen els resultats.

Recuperat per complet, el pacient comença a recordar què és allò que el va portar a aquell estat: la pressió dels mitjans i un Real Madrid mediocre però orgullós que els va atropellar.

En Pep, culé i aficionat com qualsevol barcelonista li recorda al recuperat que ha de fer contenta a aquella gent que va patir amb l'accident i que ha estat vetllant per l'equip durant la seva recuperació: un 2 - 6 al mateix escenari de l'accident. Les coses tornaven al seu lloc.

Es guanyen la Lliga i la Copa, però, encara hi ha un compte pendent amb els mitjans. El jugador, com tota persona, no oblida les bufetades. Els mitjans, els encarregats de mediatitzar tot allò que volen, van ser els que van arrossegar als pilars claus (Ronaldinho i Deco) a pensar més en ells que no pas en l'equip, a enlluernar-los amb expectatives irreals.

Ara, la història es repeteix, el Barça està a un pas de fer història en un punt: guanyar les tres competicions (el triplet). Tot i que la gesta és considerable, només es tracte d'un fet puntual, d'una temporada extraordinària. Malgrat tot, els mitjans (que només pensen amb el titular) ja estan amb la seva gracieta de torn intentant batejar aquest equip, situant-lo a l'altura del Dream Team. De nou s'intenten posar expectatives molt altes que poden pesar.

Possiblement, aquesta pressió mediàtica és la que s'ocupa de reduir els cicles d'èxit dels clubs. Si és així, es confirmaria el tòpic que a la premsa ja li va bé que l'equip passi per etapes negres, i és que tot allò mig obscur dóna morbo.

Però, tornat al tema, ara és quan l'equip ha de demostrar a la premsa que la força del futbol és més potent que la pressió dels mitjans. Una manera de fer-ho és marcar-se objectius i intentar assolir-los, és a dir, ser ambiciosos.

En les celebracions del títol de lliga el jugadors es van marca l'objectiu de guanyar la Champions League. La premsa es va posar les mans el cap dient que podia ser la seva perdició. El cas és, però, que no tenen en compte que al capdavant d'aquest equip hi ha en Pep Guardiola, un entrenador que aquest cop se la torna a jugar a una carta, la carta d'una afició que passi el que passi el respectarà pel sol fet que és un culé conscient en tot moment de les necessitats del barcelonisme.

Pronòstic pel F.C. Barcelona - Manchester United: 4 a 2